Ulls. Mig adormits, mig expectants. Cada matí veig ulls arrenglats, ensorrats al darrere de pupitres d'un verd que fa mania, dins d'una habitació freda de parets vermelles angoixoses. Són silenciosos però demanen. No saben pas què, però demanen callats. Ni tan sols els meus ulls, que se'ls miren mentre fingeixo que sí sé, es fan càrrec d'aquesta ignorància compartida. I sobtadament me n'adono: són miralls dins dels quals veig moltes llums i ombres reflectides, des de i a la meva cara: dolor i plaer, por i il·lusió, incertesa i valentia, avorriment i esperança, solitud i empatia... Ja sé una cosa: no sóc el mestre sinó l'aprenent. Per tant que m'ensenyeu.
------------------------------------------------------------
Vares dormir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set, una set per a la qual
et vas fer la copa on jo la pogués beure.
--------------------------------------------------------------
Joan Vinyoli
2 comentarios:
Molt bé el text. No sabia que tu també et dedicaves a l'ensenyament. No crec que el protagonista del text, sigui professor d'una manera atzarosa.
Jo dono classes de llengua i literatura catalana. I tu?
Gràcies, Txell. Jo d'anglès. Sí, i així és com em sento quan "ensenyo". I si n'hi ha, d'atzar, m'ha portat enmig d'un món al qual mai no deixaré d'aprendre coses de mi mateix... per això a vegades es fa tan dur, tot i que revifador i reptador. Segur que hi estàs d'acord.
Publicar un comentario