Ulls. Mig adormits, mig expectants. Cada matí veig ulls arrenglats, ensorrats al darrere de pupitres d'un verd que fa mania, dins d'una habitació freda de parets vermelles angoixoses. Són silenciosos però demanen. No saben pas què, però demanen callats. Ni tan sols els meus ulls, que se'ls miren mentre fingeixo que sí sé, es fan càrrec d'aquesta ignorància compartida. I sobtadament me n'adono: són miralls dins dels quals veig moltes llums i ombres reflectides, des de i a la meva cara: dolor i plaer, por i il·lusió, incertesa i valentia, avorriment i esperança, solitud i empatia... Ja sé una cosa: no sóc el mestre sinó l'aprenent. Per tant que m'ensenyeu.
------------------------------------------------------------
Vares dormir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set, una set per a la qual
et vas fer la copa on jo la pogués beure.
--------------------------------------------------------------
Joan Vinyoli